HISTÒRIA DE L'ESCOLA

La nostra escola és el primer edifici de Vilanova construït exprés per a Escola Pública.

 L'escola Pompeu Fabra es troba situada al mig de la vila. Va ser el primer centre públic construït i dissenyat a Vilanova i la Geltrú durant la Segona República per l'arquitecte Josep M. Miró i Guivernau. Un gran projecte del qual, actualment, la ciutat, està traient un gran profit, per la seva grandiositat, distribució, situació...

Antecedents

Centrant-nos en l'edifici, a finals del segle passat, ja es parlava de la seva necessitat. Concretament, a la sessió municipal de l'Ajuntament del dia 3 de març de 1896 s'acordà de sol·licitar una autorització per a la venda de títols i poder utilitzar el seu import en la construcció d'un conjunt d'edificis per a l'ensenyament.

No es va perdre el temps, ja que el dia següent, es va trobar, a l'Arxiu Municipal una instància dirigida al Ministre de Governació, en la qual s'exposava que hi havia diverses escoles municipals en locals que no reunien condicions higièniques ni pedagògiques, ja que havien estat construïdes amb finalitats diferents a les de l'ensenyament.

Passat el temps, el dia 23 de juny de 1932, essent alcalde Josep Sanmartí i Sadurní, es mirà de satisfer aquesta necessitat. En aquests moment es va acordar, basant-se en un dictamen de la Comissió de Cultura, que l'arquitecte municipal fes un projecte d'escola mixta graduada per a 8 seccions en els terrenys situats a la Rambla Samà, terrenys que, amb la finalitat d'acomplir aquest projecte, la Caixa de Pensions cediria a l'Ajuntament. La cessió dels terrenys es va fer el dia 1 de setembre de 1932.

Al novembre de 1932, la idea ja estva en marxa; sabem que s'estudià el projecte de l'arquitecte, en Josep M. Miró i Guivernau, a la vegada que la Comissió d'Hisenda es va encarregar d'esbossar el pressupost.

1ª Pedra de l'escola.

Dimarts, 14 d'abril de 1936, va tenir lloc la col·locació de la PRIMERA PEDRA per a la construcció de l'escola. Es va donar molta importància a aquest acte; a més, la festa va coincidir amb la commemoració del cinquè aniversari de la proclamació de la República.

La premsa local se'n va fer ressò. Al "Diario de Villanueva y Geltrú" del dia 11 d'abril de 1936, hi ha detallat el programa de la festa, que va enviar el Sr. Alcalde Antoni Escofet.

Inauguració de l'escola.

Pel que fa a la inauguració oficial, Albert Virella Bloda ho va comentar en el seu llibre "Vilanova i la Geltrú, imatges de la ciutat i de la comarca" de la següent manera: "...per la Festa Major de l'any 1941, es va procedir a la benedicció i inauguració oficial del Grup Escolar regentat per mestres nacionals".

El col·legi començà a funcionar el curs 1940-41, concretament el dia 8 de novembre de 1940.

La nostra escola ha estat coneguda durant molts anys, a casa nostra, pel sobrenom de "Grupo", ja que en un principi se l'anomenava "Grupo Escolar", perquè agrupava totes les escoles unitàries de la Vila. En el moment de posar la primera pedra el nom que se li va atorgar fou el de "Francesc Macià" (i així ho recorden les persones que hi eren presents). Després, fou "Grupo Escolar José Antonio" i, en entrar la democràcia, aquest nom es va canviar pel de "Pompeu Fabra" que és el nom actual.

 Al 1991 es va celebrar el cinquantè aniversari i al 2016 el setanta-cinquè amb diversitat d'actes acadèmics, culturals, lúdics...

¿Qui és Pompeu Fabra?

Va néixer a Barcelona -1868- i va morir a Prada, Conflent - 1948-.

Gramàtic i lexicògraf. Estudià la carrera d'enginyer industrial, i ocupà una càtedra de química a l'escola d'enginyers de Bilbao, on residí durant deu anys (1902-11). Amb tot, de molt jovenet encara, s'afermà en ell la decisió de dedicar-se a l'estudi del català i a la difusió de la correcció de la llengua. Això explica les seves obres primerenques: "Ensayo de gramática del catalán moderno" (1891) i Contribució a la gramàtica de la llengua catalana (1898), que redactà amb un criteri molt independent respecte a les gramàtiques existents. Autodidacte, els anys que passà a Bilbao pogué dedicar-se intensament a l'estudi de les obres dels grans romanistes del moment, que arribà a conèixer a la perfecció: en fou fruit la Gramàtica de la llengua catalana (1912). la més sòlida des d'un punt de vista lingüístic. Cridat per Prat de la Riba, es traslladà a Barcelona, on fou nomenat professor a la càtedra de català creada per la diputació de Barcelona i membre de la novella secció filològica (1911) de l'Institut d'Estudis Catalans. Aquest promulgà les Normes ortogràfiques (1913), que serveixen per a la formació d'un Diccionari ortogràfic redactat sota la seva direcció (1917).

La segona etapa de la reforma fou estrictament gramatical: publicà, per encàrrec de l'Institut, que l'adoptà com a oficial, la Gramàtica catalana (1918), de la qual han estat fetes set edicions. Establertes l'ortografia i la gramàtica, es preocupà de l'escola: calia divulgar, a diversos nivells, la doctrina gramatical sancionada. Ell mateix redactà el conegut Curs mitjà de gramàtica catalana... En general, partia del català actual, bé que no deixava de tenir en compte la llengua antiga, els escriptors moderns ni les solucions de les altres llengües romàniques. La tercera etapa de l'empresa fou el Diccionari general de la llengua Catalana (1932). Concebut com el canemàs del futur diccionari de l'Institut, hi era recollit, amb tot, el vocabulari indispensable per a l'home d'avui. Els resultats de la seva obra transcendiren aviat: en el decurs del decenni 1920-30 gaudia ja d'un alt i just prestigi científic, sempre creixent, que el dugué a ésser nomenat catedràtic de la Universitat de Barcelona. Ensems, esdevingué un home molt popular al país i, entre el 1931 i el 1936, fou objecte de molts i reiterats homenatges. El 1939 s'exilià, i residí a París, Montpellier i Prada (Conflent). Malgrat tot, continuà treballant, sobretot en una nova dramàtica catalana, que veié la llum, ja pòstuma, el 1956, benedicció a cura de Joan Coromines. La Universitat de Tolosa (Llenguadoc) el nomenà doctor honoris causa, i la Societat Catalana d'Estudis Històrics, president honorari. Presidí, també, els jocs florals de Montpellier (1946). Hom publicà a l'Argentina la Miscel·lània Fabra (1943), preparada durant la guerra civil a Barcelona i que no pogué arribar a imprimir-se. Amb motiu del centenari de la seva naixença, els "Estudis Romànics" li dedicaren dos volums, en forma de miscel·lània d'estudis (1968), i arreu foren organitzats actes adients a l'anomenat any Fabra (1968): conferències, discursos, sessions acadèmiques, números de revistes, etc., que contribuïren a enaltir l'obra d'aquell qui per tots ha estat considerat com l'ordenador de la llengua catalana moderna.